En aquesta exposició, Benjamí mostra els fruits dels darrers quatre anys, amb una explosió de color i de gest, amb un tema molt senzill, escales, que ell mostra d’una forma molt lúdica, jugant amb la tècnica d’oli damunt de quadres ja pintats o cartrons reciclats. Ens explica que quan va començar aquests jocs d’escales, se li va ocórrer posar un límit numèric -com ja va fer amb els seus 500 elefants. Va decidir fer 70 quadres d’escales. Per què 70? L’abril del 2019 ell complia setanta anys. El que al principi sembla un innocent joc es va convertir en un apassionant projecte de descobriment del color, ja que les escales no tenen una iconografia literària, són sols color. A més, aquest color li venia donat per les pel·lícules dels anys 50, 60 i 70, sobretot del Hollywood,zz del Tecnicolor. Desfilen tota mena de pel·lícules a mans d’estrelles on el color és important. Pel que fa a utilitzar quadres ja pintats i tapar-los amb les escales com una manera de Taxisme, li va atreure que darrere de les escales es veiessin restes de quadres anteriors creant una curiositat misteriosa
Estem acostumats a pensar en les escales com a objectes que pugen, però el que puja sempre ha de baixar, és clar. A més, aquestes obres-escales es componen de tantes horitzontals com verticals, com els edificis alts dividits en allò que en realitat no són més que plantes múltiples, flats, en anglès. Sovint les escales no comencen o acaben, són sense fi. El que sorgeix és una infinitat de quadres i rectangles, quadres i rectangles dins dels rectangles sobre el llenç. Prenguem nota, no n’hi ha dos d’iguals, sobretot quan entra en joc el palimpsest. Quina era aquesta imatge anterior? Què és el que el passat expressa?
És més, si aquestes escales suggereixen els paisatges urbans dels gratacels dels segles XX i XXI, també suggereixen els nostres centres de ciutat vistos des de dalt, en vista de dron, com lúdicament va plasmar Piet Mondrian Manhattan en el seu famós i altament reconeixible Broadway Boogie Woogie.
Estan pintades en colors vius a vegades directament del tub, citant, com diu ell, les pel·lícules en Tecnicolor dels 50 i 60, quan deixem d’experimentar el món en blanc i negre, i la nostra roba, els nostres cotxes van sortir de l’armari monocromàtic de blanc i negre, un canvi que en Benjamí va viure de jove.
Les pintures anteriors de Benjamí inclouen les imatges d’elefants i conills, nenes dels arbres, homes “catxes” embotits en samarretes blanques, Michelins, i per descomptat les vedets. Tot molt juganer, i proper a l’esperit de còmic de l’Eloi, però no hi ha també pul·lulant per aquí un sentit de malenconia, d’un paradís perdut de la innocència i les icones de la nostra infància col·lectiva? De com les nostres certeses invariablement s’esvaeixen? Potser això es recull en la tensió inevitable de la sèrie d’escales, ja no hi ha un centre, ja no hi ha un punt fix, i ens hem de quedar amb això.
L’exposició la podreu veure fins el 30 d’abril i l’entrada és gratuïta.
Deixa un comentari